Un dia passejava tranquil·lament per Mataró, el meu destí era arribar a casa, però per el camí vaig trobar un home gran, jo que sóc una persona alegre caminava aquell dia amb cara seriosa pel carrer, aquest home amb veu alegre em va dir “Chico, porqué no sonries?”.
Encara no havia assimilat perquè em va dir allò quan de sobte ja em va treure la sonrisa, aquest bon home hem va explicar que havia d’anar somrient per la vida, es preguntava perquè portava aquesta cara, que si realment no tenia res perquè no sonreia quan em va explicar la següent poesia (encara no entenc perquè em va explicar aquesta poesia, però des-de llavors no oblido el títol):
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
(Si vols acabar de llegir aquest poema pulsa AQUí)
Poema pertanyent a “Campos de Csatilla” i publicat com a part de l’antologia:
Machado, Antonio. “Poesías Completas”. Editorial Espasa Calpe, Col·lecció Austral, nº A33. Madrid 2006
Poesía Extreta de: http://www.poesia-inter.net/index.htm
